vea la entrevista en http://www.guillemcarol.cat/?p=1287
A la tarda quedo amb l’Oswaldo Paya. L’Oswaldo és un dels dissidents més famosos del règim cubà. Ell, el contrari que molts dels seus companys, no està a la presó. Alguns ho justifiquen dient que si el tanquessin, el règim, es generaria més problemes internacionals que solucions. Ens trobem 2/4 de set a l’entrada del meu hotel. L’Oswaldo es presenta amb la seva dona. Els dos ronden la cinquantena. Ell té una folra de cabell gris, ulls grans i llavis de full de navalla. Ella, que en tot moment es queda en un segon terme, té la cara inflada i una mirada tensionada. Vesteixen d’una forma antiquada. Espanyola dels anys vuitanta, per dir-ho d’alguna manera.
Sortim de l’hotel i anem cap a un bar. Parlem una mica del meu viatge però de seguida entrem en matèria. L’Oswaldo i la seva dona en tot moment observen el seu voltant per si algú els mira o els escolta. Es respira una certa tensió. A mi m’impressiona força però a ells se’ls nota acostumats, com si fos el seu pa de cada dia. Deixo la gravadora a damunt de la taula i, abans de començar, m’indiquen que si algú ens ve a demanar que ens identifiquem he d’actuar amb total normalitat. Explica que ell no està físicament a la presó, però que al voltant de casa seva hi ha càmeres i policia que controlen tots els moviments. Mentre estem parlant la seva dona mira unes persones que, des d’una taula del costat, l’estan escoltant. Li toca lleugerament la mà. Ell es gira, els mira i continua parlant. L’entrevista dura una hora.
Quan acabem també li faig un petit vídeo. El fem en un parc allunyats de la gent. L’Oswaldo respira una tensió. No és com la immensa majoria de cubans que respiren por. Ell parla amb total llibertat i sense complexes però amb tensió. La resta de cubans responen sempre el mateix: de política no en parlem, no volem tenir problemes. El règim castrista té tot un poble d’onze milions de persones sotmès per la por. Té un policia a cada carrer que actua de controlador i depurador de la zona. Els obliga a identificar-se pel carrer i els sotmet a una propaganda constant des de totes les tribunes mediàtiques. Hi ha una pintada molt clarificadora a l’entrada de l’Habana. Just entrar a la ciutat hi posa: “socialisme o mort. Guanyarem”. En fi, queda clar quin és el destí que té reservat el castrisme per tots aquells que no combreguin amb el règim: la mort.